dissabte 27 abr. 2024
  • Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
  • default style
  • red style
  • blue style
  • orange style
  • green style

La nostra  voluntat és d'expressar sensibilitats diferents del món nord-català.
Cada un dels autors expressa la seua reflexió. Unes opinions que no impliquen a cap dels altres col.laboradors.

 

Quants sem

Tenim 2 visitants en línia
Les falses obertures PDF Imprimeix Correu electrònic
dimarts, 26 de juliol de 2011 21:14

Una de les crítiques que més sentim els qui defensem la llengua i la cultura catalanes i que defensem en definitiva el país, és que sem “tancats”. Això fa mal especialment quan ve de gent que ens és molt pròxima. Analitzem-ho però, seriosament. Generalment la gent que té aquesta teoria és gent que de fet se sent aïllada, que no està segura del seu posicionament. Darrerament he constatat, en reunions de defensa de la Cellera a Bao, que la mateixa persona que deia en una reunió que calia obrir-se (a qui, a què?) -en català-, a la següent reunió “més ampla” (però amb menys participació, aneu a entendre la contradicció) s'expressava en francès. De fet estem davant del complexe típic d'auto-odi.

El més greu és que la persona ni s'adonava de per què havia canviat de llengua de la primera a la segona reunió, de fet interioritzava que, ja que era una convocatòria “més àmplia”, la llengua havia de ser forçosament el francès, quan ningú li hauria plantejat cap problema si ho hagués fet en català. De la mateixa manera, quan algú reparteix un fullet explicatiu en francès a ningú li posa cap problema, i si el fullet és fet en català i en francès (i això és encara una concessió) els mateixos arrufen el nas.

On comencen i on acaben les dites “obertures” ? Fins a quin punt cada vegada que, de bona o de mala fe, fem concessions, no ens estem negant a nosaltres mateixos, no estem amagant vergonyosament una part de la nostra realitat, de la nostra manera de ser. Fins a quin punt la gent dita “normal” no aprecia més el fet que parlem d'una manera normal en la que considerem la nostra llengua, que no pas que ens “amaguem” darrera del francès, per falsa educació, per càlcul polític o per pura vergonya? Segurament les coses són més senzilles del que pensem i la gent prefereix la sinceritat que no pas el canvi esquizofrènic de llengua.

Una cosa és la censura lingüística a la qual ens tenen sotmesos els mitjans de comunicació privats, oficials (Indépendant, France Bleu, FR3) o institucionals, davant d'això no hi ha altra solució que la pressió, però una altra, molt més greu, és l'autocensura que ens imposem de vegades de manera inconscient nosaltres mateixos.

JC Serra

 

Comentaris  

 
+1 #2 Hervé Pi 01-08-2011 13:46
discreparé sus dels sud-catalans, són ells que passen directament al francès, sense que se'ls demana. És així, l'auto odi produeix aquest comportament. Els mateixos que reclamen català a Figueres, passen al francès a Perpinyà.

ara, parlar una llengua quan te responen amb una altra no és fàcil, però si volem fer viure la llengua catalana a Catalunya nord és l'esforç que hem de consentir.
Molt fàcil posar la culpa sus dels altres quan nosaltres mateixos no sem pas capaços de coherència.

Una llengua se perd quan els que la saben no la parlen. Com més parlarem ctalà, millor ens entendran, com millor ens entenguin, més fàcilment parlarem.
Citar
 
 
0 #1 Daniel 01-08-2011 08:43
A l'article s'hi posa que la gent dita “normal” aprecia el fet de parlar català.
Per experiència, puc dir que hi ha moltíssima gent "anormal" que reclama o educadament o a vegades no tant, que li donem la versió en francès quan acabem de fer-la en català.
Aquesta demanda freqüent de traducció cansa : entenc que una persona bilingüe talli pel dret i s'expressi directament en la llengua que serà entesa per tot auditori. Diré que això ho fan també els sud-catalans que viuen a Catalunya Nord, acaben intentant parlar francès .
Citar
 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Registrats