No sóc originari de Catalunya-Nord. Sòc una mena de peça afegida arribada a les nostres comarques septentrionals ara fa cinc anys. Recordo que, el 2006, poc després d'haver-me instal·lat en un poblet dels Aspres vaig assistir a una funció de teatre en català que feien al Vallespir. Volia fruir del català que es fa servir aquí i efectivament, escoltant l'obra teatral aquella, va ser la primera vegada que vaig poder adonar-me que la variant dialectal rossellonesa se situa entre l'occità provençal que he après i el valencià que parlen els meus pares.

 Però, a més d'aquestes constatacions lingüístiques, em va sobtar molt un altre fenomen estrany durant la funció : el públic que estava assistint-hi no parlava gens català. Ni una paraula en llengua nostra vaig sentir !!!!

A Còrsega on havia viscut cinc anys, havia estat acostumat a una altra situació : quan anava a veure un obra de teatre en cors (allà en fan moltes), el públic s'hi expressava en la llengua de l'illa, això sí, barrejant-la amb el francès. Hi havia allà, un lligam directament oïble entre el que passava a l'escenari i els mots que eixien de les boques dels espectadors.

A la funció de teatre nord-catalana, vaig experimentar una mena de desfasatge entre la llengua de l'escenari i la del públic. La gent escoltava religiosament una llengua que mai sortia de les seves boques.

Recentment, en una rifla en català, he pogut experimentar de nou aquesta sensació estranya de desfasatge: Hi havia molts jugadors, la sala anava plena de gom a gom. El cantaire de la rifla ho feia en un català saborosíssim. Als lots hi havia moltes coses redactades en català. Però, com va passar a la funció de teatre de fa cinc anys, el públic no s'expressava gairebé mai en l'idioma d'aquí; només escoltava religiosament els números que s'anaven repetint al llarg de les hores i, els comentaris, es feien en francès.

Potser es tracta efectivament d'un fenomen religiós : el català seria una mena de llatí de Catalunya-Nord que fem servir en unes misses nostres (rifles en llengua nostra, teatre local, manifestacions reivindicatives, etc..). Un llatí que agrada a tothom (segons diuen), peró que només alguns capellans saben practicar i que cada cops menys gent pot entendre.

D'això se'n diu folklorització de la llengua, no ?????