dimecres 24 abr. 2024
  • Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
  • default style
  • red style
  • blue style
  • orange style
  • green style

La nostra  voluntat és d'expressar sensibilitats diferents del món nord-català.
Cada un dels autors expressa la seua reflexió. Unes opinions que no impliquen a cap dels altres col.laboradors.

 

Quants sem

Tenim 9 visitants en línia
De la mort d’una àvia a la mort de Catalunya-nord ? PDF Imprimeix Correu electrònic
divendres, 18 de febrer de 2011 09:47

Sóc fill d’emigrants valencians instal·lats a França. A la meva família els avis parlaven en català-valencià però els pares ja no ho feien, se m’adreçaven en francès per millorar la meva integració al nostre nou país. Per tant, durant molts anys quan ja havien desaparegut els altres avis, la meva àvia materna va ser l’últim lligam fort amb les meves arrels que em quedava. I doncs, quan ella també va morir, es va produir una cosa estranya.

 

Us explico : Ella va deixar aquest món quan jo estava vivint a Còrsega ; jo estava immergit a una societat on la cultura catalana és absent del tot i on fàcilment la gent confon catalans i bascos de tant allunyades que semblen les nostres dues cultures mediterrànies. La desaparició d’aquest últim vincle simbòlic amb la cultura dels meus orígens va fer néixer en mi la necessitat irreprimible d’apropar-me geogràficament als Països Catalans. Amb els viatges episòdics que feia a l’Alguer no en tenia prou, volia poder parlar, escoltar i menjar català cada dia ; volia viure «a la catalana». Sí, la mort de la meva estimada àvia va ser l’esdeveniment traumàtic que originà la meva vinguda al territori català.

Permeteu que faci ara un paral·lel amb la desaparició d’un altre vincle simbòlic amb la catalanitat : la mort de la « veu del nord », la defunció d’en Jordi Barre. La societat nord-catalana tenia fins ara aquest personatge emblemàtic,  testimoni vivent dels temps remots on tothom s’expressava en català i on aquí encara es vivia « a la catalana ». Aquesta personalitat popular falsament tranquil·litzadora ens feia somiar que « tot roman igual », que tot continua funcionant com abans i això ens asserenava. Però ara ja no hi és i ens retrobem nus en conill, de cara a la trista realitat : la societat nord-catalana s’ha capgirat en una societat massivament francòfona i les últimes engrunes de catalanitat estan desapareixent.

 Penseu que hi haurà aquí la reacció que em va passar a mi ? Penseu que el final dels vincles simbòlics farà néixer la necessitat d’establir vincles reals amb la nostra identitat i que ens posarem de valent a voler viure « a la catalana » ?

Jo no us ho sabria dir ; em va passar a mi però no sé si va ser una cosa excepcional gairebé inesperada o si pot passar a tothom. El que sí que és cert és que si no es produeix una reacció salutària d'aquesta mena, de la Catalunya del nord aviat en podrem dir « Catalunya-mort » perquè de català ja no li’n quedarà cap rastre !

Alguns podran dir : « per fi vivim a un departament francès normalitzat del tot ».

 

 

 

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Registrats