dijous 13 juny 2024
  • Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
  • default style
  • red style
  • blue style
  • orange style
  • green style

La nostra  voluntat és d'expressar sensibilitats diferents del món nord-català.
Cada un dels autors expressa la seua reflexió. Unes opinions que no impliquen a cap dels altres col.laboradors.

 

Quants sem

Tenim 28 visitants en línia
Una anomalia lingüística rossellonesa ? PDF Imprimeix Correu electrònic
dijous, 3 de març de 2011 09:27

Sóc un nouvingut a Catalunya-Nord, només fa quatre anys que visc en aquestes terres catalanes septentrionals.
De pares valencians, vaig néixer a Nimes en zona de parla occitana (dialecte provençal). Vaig tenir la sort de poder sentir parlar català-valencià a la meva família i també vaig poder estudiar occità i castellà a l’escola.

Doncs, amb tot aquest bagatge catalano-castellano-occità quan vaig venir a instal·lar-me a la plana rossellonesa em vaig trobar una mica desconcertat en oir el dialecte català parlat aquí. A les meves orelles, semblava com si fos un occità exòtic meridional però no tan estrany com pot aparèixer el dialecte gascó (aquest dialecte oest-occità influenciat pel basc, sí que és exòtic! ). Sonava com un occità que haguera estat pronunciat per un nadiu de la península ibèrica.  A més, cada cop que intentava imitar la parla rossellonesa, em feia un embolic i acabava posant-me a parlar en provençal.

 

 Quina situació més rara !   La cosa em deixava una mica perplex i em feia preguntar per què passava aquest fenomen « d’empatollatge total » a la meva boca. Alguns em contestarien que « l’explicació és senzilla : som aquí a una zona de transició cap a l’occità ». Ben entès que som zona de transició però amb aquest fet, no m’acontentava; en volia saber més.

Vaig trobar unes quantes respostes en llegir textos sobre la història lingüística d’aquest tros de terra catalana.

En resum, els escrits sobre aquest assumpte diuen que amb l’ocupació àrab de la penísula ibèrica i sobretot després del desastre militar que van tenir les hosts carolíngies de Carlemany a Saragossa l’any 778,  hi va haver una allau important de refugiats hispans (romans o visigots). Aquells hispans van anar a exiliar-se a les terres cristianes est-pirinenques ja que aquestes serralades constituïen un dels pocs refugis segurs davant les amenaces musulmanes. S’hi van barrejar a la població local; una població autòctona que havia minvat molt d’ençà del final de l’Imperi Romà per causa de les desgràcies repetides lligades a les invasions bàrbares. Van poder instal·lar-s’hi beneficiant-se d’un dret antic, el de l’aprisió que deia que algú podia obtenir la propietat d'una terra erma si demostrava haver-la conreat durant trenta anys consecutius.

La conseqüència lingüística d’aquesta presència de refugiats peninsulars a les terres nord-catalanes va ser una « meridionalització » del parlar romànic local en formació : el pre-català.

 

 

A més, també hi van actuar els efectes continus de gairebé vuit segle d’administració catalano-aragonesa :  durant aquest llarg període, a la Catalunya-Nord les influències culturals (i per tant, lingüístiques) venien principalment del sud i poquíssim del regne francès veí. El català era la llengua de l’administració (que feia servir un model de llengua més meridional), dels comerciants, de l’exèrcit, etc…

Tot aixó va fer que unes terres nord-pirinenques que haurien pogut ser de parla occitana, s’hagin decantat cap a la llengua de Ramon Llull. I aixó fa que avui en dia, en aquestes terres nord-catalanes on no vaig néixer,  jo, el fill d’imigrants valencians m’hi trobo a gust,  com a casa.

 

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Registrats