Sóc d’origen valencià, ja ho he dit i, de petit, els meus pares em portaven cada any a passar les vacances d’estiu a la terra dels meus avantpassats. Visitàvem sovint la meva família d’allà a Sollana i Alginet (dos pobles de l’Horta, al sud de València). Un dia,  la meva tia de Sollana em va ensenyar les muntanyes que hi ha a l’oest de la plana costanera i em va dir : « Veus, allà dalt, la gent ja no sap parlar valencià ». Em va sobtar molt això : la banda costanera de parla valenciana només feia una 30 quilòmetres d’amplària i, des d’allà on m’estava, es podia veure el límit dels Països Catalans.

Podem dir que aquí a Catalunya-Nord passa el mateix : si a la plana costanera del Rosselló ens girem cap al nord, podem albirar el límit dels Països Catalans que són les Corberes. « Allà, la gent ja no sap parlar català ». 

Final meridional de la banda costanera de parla catalana ; a l’Horta de València, aquesta faixa és molt estreta.

 Doncs sí ! Els Països Catalans tenen una peculiaritat geogràfica : a la terra ferma, apareixen a l’est de la penísula ibèrica en forma de faixa allargada que va reduïnt-se de nord a sud.

Països occitano-catalans

D’on prové aquesta especificitat ? Per què els especialistes en lingüística romànica, quan parlen del català, evoquen una incursió de parlars gal·lo-romànics en zona ibero-romànica ????

Fem una mica d’història i obtindrem unes explicacions.

Remuntem als temps dels Visigots en què el àrabs encara no havien envaït la península ibèrica. Abans la batalla de Vouillé (507 dC), els Visigots estaven instal·lats al nord i al sud del Pirineu i la seva capital era Tolosa de Llenguadoc. Però amb aquesta batalla, els Francs pogueren expulsar-los d’Aquitània i les poblacions visigodes van haver de traslladar-se a la península i a Septimània (territori que correspon més o menys a l’actual regió administrativa del Llenguadoc-Rosselló) tot passant pel nord-est d’Hispània.

Regne visigot de Tolosa abans de la batalla de Vouillé (507 dC)

 Sembla que aquest establiment secundari dels súbdits gots va tenir lloc essencialment a l’antiga Tarraconense marítima (futura Catalunya) i a Septimània. La conseqüència hauria estat que la presència germànica al mig dels ibero-romans hagués estat més important en aquest zona que a la resta de la península i explicaria una part dels germanismes més abundants del català en comparació amb els altres parlars hispànics. Durant un temps la capital del regne visigot va ser Narbona i després Barcelona abans d’anar a parar a Toledo i, va existir una divisió forta entre els visigots de l’oest (Meseta), progermànics que volien conservar la identitat i les formes de vida godes i els del nord-est peninsular proromans que apostaven per una integració amb la població autòctona.

Regne visigot just abans de la conquesta àrab : al nord-est s'hi veu Septimània

 Aquesta situació va ser trasbalsada per l’invasió sarraïna a partir del 711 dC. Els àrabs conquistaren tota la península excepte unes terres nòrdiques enganxades al Pirineu o al mar Cantàbric. Un tros nord-est  va quedar connectat a l’Europa cristiana gràcies a la intervenció dels Francs.  L’imperi carolingi hi va crear la Marca Hispànica (fundada el 809 dC per Carlemany), lloc de refugi de molts cristians peninsulars ; els límits meridionals d’aquesta Marca eren el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, nucli més antic de Catalunya, és ara conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Marca Hispànica : les terres cristianes queden aïllades de les terres musulmanes

Des del segle VIII fins al X (període de gestaciò de les llengües romàniques), la Marca va romandre sota domini carolingi : el poc comerç que hi havia es feia amb el nord occità (la frontera sud era despoblada i constituïa una zona de combats),  els clergues hi depenien de l’arquesbisbat de Narbona i cada cop que s’hi havia de repoblar una zona deshabitada es feia venir migrants del nord (catalans o occitans).

El primer en organitzar un tal repoblament va ser el Comte Guifré el Pelós (nascut el 840 a Arrià) : va repoblar la Catalunya Central (Ripollès, Osona, Bages i sud del Berguedà) amb gent provinent del nord.

 Lingüísticament, els resultats de l’aïllament de la Marca de les altres regions peninsulars va ser una occitanització (se’n pot dir també una « gal·lo-romanicització ») del parlar romànic que s'hi feia servir.

A tall d’exemple, se sap que quan a la Catalunya Vella les paraules llatines ja havien perdut les vocals finals « o » i « e » (aquest emmudiment va començar el 550 dC), a la resta de la península les poblacions sota el jou musulmà, quan no feien servir l’àrab, parlaven uns dialectes romànics que mai no van conèixer aquesta pèrdua. Continua sent el cas dels castellà, portuguès, gallec, aragonès, asturià que es parlen avui en dia.

Doncs abans que Lleida fos alliberada el 24 d’octubre del 1149, els pocs cristians que hi vivien, a més de l’àrab feien servir une llengua romànica en curs d’extinció (el mossàrab) molt diferent de la de Barcelona. Aquest mossàrab havia rebut poques influències germàniques i sobretot havia quedat aïllat dels parlars romànics de l’Imperi Carolingi.

I així va continuar durant tota la reconquesta, quan els catalans ocupaven una zona, hi feien venir immigrants catalans i occitans. Allà s’implantava aquesta població nòrdica, el seu parlar gal·lo-romànic feia desaparèixer l’àrab i l’ibero-romànic moribund que hi existia.

D’altra banda, quan els comtats catalans s’anaren independitzant del domini carolingi (un moviment que va començar amb els fills del comte Guifré i va acabar amb el Tractat de Corbeil del rei Jaume 1^er), la llengua de la Marca va anar separant-se de l’occità i la frontera administrativa de les Corberes va esdevenir també una frontera lingüística.

Així doncs, aquests fets històrics són la causa d’un fenomen tan peculiar que és el de saber que « més enllà d’aquestes muntanyes, ja no saben parlar català ».