Llei del cinema català : peripècies, entrebancs i capgiraments. Imprimeix
dimarts, 18 d'octubre de 2011 13:38

 Al Principat, havien constatat que només un 3% dels films que s'hi exhibien eren en llengua catalana. Davant d’un desequilibri tant aclaparador a favor de la llengua castellana, la Generalitat va tenir la valentia de promulgar una nova llei on es preveu que qualsevol pel·lícula que s'estreni doblada o subtitulada a les sales de Catalunya-Sud haurà de comptar amb un mínim d'un 50% de còpies en català.

 Però els distribuidors i exhibidors de cinema del Principat ja havien mostrat la seva oposició a la nova llei quan se n’havia publicat un esborrany, i havien ofert una contraproposta, on només el 7% de les projeccions anaven previstes en català. La Generalitat, des de la Conselleria de Cultura, va assegurar que l'oferta arribava tard i que un any abans s’havia proposat de pagar els doblatges al català, fet que havien rebutjat empresaris i "majors".

 Aquest malestar dels exhibidors i les distribuïdores va fer que encetessin una campanya contra la Llei aprovada, on profetitzaven un cataclisme econòmic a les sales si acabava tirant endavant. Fins i tot van dur a terme un « tancament forçat » de les sales l’u de febrer del 2009.

 El Partit Popular també s’havia mogut en contra d’aquesta llei i havia presentat un recurs davant del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya abans que fos adoptada. El PP demanava si és constitucional l'article que estableix que la meitat de les pel·lícules ha de ser en català. Sortosament el Consell va donar el vistiplau a la tramitació de la nova llei, considerant que l’article encaixa perfectament amb l'Estatut català i amb la Constitució espanyola. Finalment el parlament va aprovar el 30 de juny del 2010 aquesta llei amb 117 vots a favor (els de CiU, PSC, ERC i ICV-EuiA), i 18 en contra, PP i C's.

 Tanmateix, el Partit Popular no en va tenir prou amb la resposta del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i dos dels seus diputats van presentar un altre recurs davant de la Comissió Europea ara fa més d’un any. La sorpresa ha arribat recentment amb el dictamen de la Comissió : no només avala les mesures de promoció del català de la llei del cine però, en canvi, hi rebutja el tracte beneficiós que rep el castellà en comparació amb les altres llengües europees.

 Efectivament, l’'informe de la Comissió es basa en la defensa de la lliure competència i igualtat d'oportunitats dins la Unió Europea : Amb la normativa actual, els productors de cinema europeus que no produeixin les seves pel·lícules en una de les dues llengües oficials de Catalunya estan discriminats, perquè els suposa una càrrega econòmica superior en haver de doblar o subtitular el seu film i per tant estan en inferioritat de condicions respecte als films de les productores espanyoles o llatinoamericanes i les seves pel·lícules en castellà.

 I per què considera la Comissió aleshores que la Llei afavoreix el castellà i no el català, si els films en aquestes dues llengües no s'han de doblar ni subtitular? La clau està en la llengua pròpia. L’informe no posa en cap moment en dubte la promoció del català que inclou la llei del cinema i en aquest sentit assumeix que l'idioma propi de Catalunya és el català i per tant hi ha un idioma forà que està més beneficiat que els altres: el castellà.

 Per paradoxal que sembli la Generalitat de Catalunya hauria de modificar ara el text de la llei per treure'n aquest tracte de favor cap al castellà. Si no ho fa, Brussel·les anirà més enllà d’un simple informe i portarà un expedient al Tribunal de Luxemburg, que seria l'encarregat d'encaixar la llei del cinema de Catalunya al dret comunitari, eliminant del text la discriminació positiva cap al castellà respecte de les altres llengües de la Unió.

Què trec de tot aquest assumpte de la llei del cine català ?

Primera reflexió : que la Commissió Europea reconegui els conceptes de llengua pròpia i llengua forana en un territori de la Unió em sembla una notícia importantíssima. Som moltes les regions europees que vivim en aquesta situació i podrem fer servir amb més valentia aquesta manera de plantejar les situacions d’inferioritat que pateixen moltes llengües minoritàries

L’altra reflexió només anirà cap al Partit Popular Espanyol(ista) : « Qui al cel escup, a la cara li cau »