La senyalització direccional bilingüe a Iparralde (País Basc francès) Imprimeix
dissabte, 11 de desembre de 2010 09:13

Hi ha una cosa que pot sobtar molt un viatger quan travessa el departament dels Pirineus-Atlàntics cap a l’oest. A un moment donat del seu recorregut cap a l’oceà, els senyals indicadors que troba a la carretera agafen una fesomia estranya : esdevenen bilingües i els noms desconeguts que apareixen a la part de baix dels rètols tenen un aspecte bastant exòtic (DONIBANE GARAZI a sota de SAINT-JEAN-PIED-DE-PORT ; DONAPALEU a sota de SAINT PALAIS, HIRUBURU a sota de SAINT PIERRE d'IRRUBE, etc…)
Aquest és el principal signe visible que indica al vianant que acaba d’arribar a Iparralde.

 

Iparralde és la part del País Basc (Euskal Herria en llengua basca) situada al territori francès i es troba inclosa en totalitat al departament dels Pirineus-Atlàntics. Representa només 39 % de la superfície del departament i 42% dels seus habitants.

Pirineus-Atlàntics (n°:64)
Població: 643.090 hab (2007)
Superfície: 7644 km²
Pirineus-Orientals (n°:66)
Població: 437.157 hab (2007)
Superfície: 4116 km²
Part basca
Iparralde
Part occitana
Bearn
Part catalana
Catalunya-Nord
Part occitana  
Fenolheda
Superfície: 2967 km² 
39 % del total
Superfície: 4677 km² 
61 % del total
Superfície: 3679 km² 
89 % del total
Superfície: 437 km² 
11 % del total
Població: 268.739 hab
42 % del total
Població: 374.351 hab
58 % del total
Població : 429.923 hab
98 % del total
Població : 7.234 hab
2 % del total

 

Efectivament, en aquest tros pertanyent al departament antigament anomenat «Baixos-Pirineus», a partir del 1994 es va implantar progressivament la senyalització bilingüe.
Iparralde va poder beneficiar-se d’un dispositiu engegat pel Consell General (President : François Bayrou). El dispositiu era la resposta de les autoritats a una campanya d’empastifada salvatge dels senyals indicadors monolingües a la zona basca que, durant el 1993, havia fet malbé més de 3000 d’aquests senyals. Els càlculs eren simples : millor instal·lar un senyal bilingüe definitiu amb un lleuger cost afegit que reemplaçar regularment un senyal monolingüe (d’un cost mitjà de 600 euros) per causa de repetides degradacions.

El dispositiu acceptat pel Consell General dels Pirineus-Atlàntics preveia un canvi progressiu dels senyals indicadors únicament al la zona bascòfona gràcies a la col·laboració de la Direcció Departamental de l’Equipament, de l’Institut Cultural Basc i de l’Acadèmia de la Llengua Basca.

L’ Institut Cultural Basc assessorava els ajuntaments i altres col·lectivitats quan decidien començar els canvis de senyals a les seves zones : llegibilitat dels senyals, igualtat des les dues llengües, tipus de caràcters que calia fer servir
L’Acadèmia de la Llengua Basca feia les verificacions ortogràfiques necessàries per tal que el nous topònims bascos fossin escrits degudament.
La Direcció Departamental de l’Equipament feia fabricar els nous senyals i els instal·lava.

A l’any 1999, ja s’havien canviat les dues terceres parts dels senyals indicadors de les carreteres departamentals i nacionals de la zona bascòfona i, avui en dia , s’ha acabat el programa de generalització de la senyalització bilingüe (d’un cost total d’entre 150.000 i 160.000 euros).

Una entrevista feta el 1999 al president de l’Institut Cultural Basc, el senyor Erramun BACHOC, ens lliura aquestes paraules seves : « Una llengua ètnicament vigorosa s’ha de poder sentir i s’ha de poder veure ».
Ell afegeix que li importa molt el concepte de paisatge lingüístic; un concepte que va descobrir a les províncies francòfones del Canadà, sobretot al Quebec.
Aquelles zones submergides en un oceà anglosaxó van ser les primeres en desenvolupar la idea d’una llengua francesa visible de cara a la dominació absoluta de la llengua anglesa.
Van voler que es pogués veure la llengua del cor, el francès i ho van fer d’una manera exemplar atès que, allà, la transformació del paisatge lingüístic (entre altres coses, la generalització dels senyals indicadors bilingües) es va complir en només un decenni.
Doncs, és aquest model canadenc que va intentar copiar l’Institut Cultural Basc.

Quines reflexions trec de l’exemple basc ?
Primer : penso que la instal·lació d’una senyalització direccional en dues llengües és factible i ja s’ha fet sense que hi hagi entrebancs.
Segon : com els bascos de França i els francesos del Canadà considero que l’augment de la visibilitat d’una llengua minoritària mitjançant el desplegament d’una senyalització direccional bilingüe ajuda la comunitat lingüística minoritària a reapropiar-se la seva parla, permet superar els complexos d’inferioritat provocats per la presència aclaparadora de la llengua dominant i contribueix a fer néixer respecte i curiositat a la gent aliena a la dita comunitat lingüística (turistes i forasters).
Per últim i en forma de preguntes : ¿ Realment cal engegar una campanya d’empastifament dels senyals indicadors per tal d’obtenir que una col·lectivitat territorial decideixi implantar la senyalització direccional bilingüe ?
¿ No n’hi ha prou amb el fet que aquesta col·lectivitat territorial constituïda democràticament sàpiga que la major part de la població del sud de França hi està favorable (uns quants sondeigs realitzats per Média Pluriel Méditerranée entre 1994 i 1998 ho van comprovar) ?