Cada nació, cada poble, cada país té uns mites fundadors, mig llegendaris mig històrics que ajuden la gent a fabricar-se unes arrels comunes i a ser orgullós de la comunitat humana a la qual pertany.

Els suïssos tenen la figura de Guillem Tell, un heroi del segle setze que va personificar l’ideal de coratge, de lluita i d’unió de cara al Sacre Imperi Romanogermànic que volia annexionar la Confederació Helvètica. Era un habitant de Bürglen a l’actual cantó suís d’Uri

Guillem Tell quan va haver de disparar la ballesta
contra una poma col•locada sobre el cap del seu propi fill

Els francesos tenen un Clodoveu I (466-511) que va expulsar els gots de la Gàl•lia, va establir la capital del regne franc a Lutècia (actual París) i, convertint-se al cristianisme, va oficialitzar aquesta religió a tots els territoris francs.

També tenen una batalla «importantíssima», la de Poitiers, el 10 d’octubre de l’any 732, quan el cabdill franc Carles Martell va parar en sec l'expansió islàmica cap al nord i així va impedir la invasió d'Europa per part dels musulmans i així va preservar el cristianisme com a fe d’Occident.

I nosaltres els catalans, què tenim com a mites fundadors ?

Doncs tenim un Guifré el Pilós (840-897) amb el seu escut daurat sobre el qual el rei franc Carles el Calb hauria traçat quatre barres vermelles amb els dits tacats de la sang de les ferides del propi comte català.

També tenim un tal Oliba (971-1046), abat de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, besnét del Guifré, una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalan i gran impulsor de l'art romànic. Va presidir la primera assemblea de Pau i Treva de Déu de la qual tenim notícia a Toluges, l'any 1027 ; assemblea on es va decidir limitar les rapinyes i violències feudals

Faré unes reflexions sobre aquests mites de la nostra nació.

Diuen del Guifré que va néixer a Rià de Conflent ; allà hi podia admirar la muntanya emblemàtica dels catalans: el Canigó.
En aquests temps remots, els Hispanis (pobladors peninsulars) s’havien refugiat a les terres pirinenques orientals, sota la protecció del potent Canigó, per fugir de l’ocupació musulmana i els visigots (els amos de l’antiga « Gotolàndia » que esdevindria més tard Catalunya) havien hagut de demanar l’ajuda dels francs per poder recuperar unes terres al sud que anomenaren Marca Hispànica.
En Guifré i els de la seva família tenien un monestir benedictí important com a referent (els monestirs eren els llocs on és concentrava la cultura en aquella època): Sant Miquel de Cuixà i des d’aquest monestir marxarien els monges que anirien a fundar el famós
monestir de Ripoll l’any 880.

Els descendents del Pilós, aviat tindrien també una abadia benedictina on podrien retirar-se : Sant Martí del Canigó.
Els dos centres espirituals es van beneficiar molt de l’acció protectora i dels embelliments de l’abat Oliba.

Què ens ensenyen aquests mites fundadors ?

Sí ! Què aprenen tots els nens escolaritzats al Principat de Catalunya i què aprenen tots els habitants dels Països Catalans quan s’interessen per la història dels seus avantpassats ?

Els mites dels orígens ens ensenyen que la muntanya mítica dels Catalans és el Canigó i que cada any en surt la flama que ha d’encendre les fogueres arreu dels territoris de parla catalana, la nit de Sant Joan.
Que, a la falda d’aquesta muntanya hi ha el «bressol de Catalunya», el poble de Rià i també Sant Miquel de Cuixà, un dels primers monestirs catalans i encara l’abadia de Sant Martí del Canigó.
Que, allà a la plana del Rosselló, hi ha Toluges on van fer la primera assemblea de Pau i Treva, una institució eclesiàstica que es va estendre per tota l'Europa feudal.

I què ? em direu.
Doncs, tots aquests llocs mítics dels catalans (Canigó, Rià, Sant Miquel, Sant Martí i Toluges) estan situats a Catalunya-Nord, a un país on la nostra cultura minoritària no rep cap mena de protecció i s’està extingint a poc a poc.

Si jo fos català del Principat, la regió on la cultura nostra sembla més potent, una regió que té unes fortes probabilitats d’esdevenir independent, suposo que no estaria molt satisfet de veure com aquests llocs emblemàtics dels nostres orígens van en mans d’una gent que no fan cas dels interessos catalans i que deixen la meva cultura en estat d’abandó.
Però per sort no sóc català del Principat, sóc català de França i aquí m’han après a trobar aquesta situació de cultura catalana deixada de la mà de Déu com a perfectament normal.

Daniel